Nova visió dels comptes tradicionals, divertida i emocionant avientoura on hi ha caputxetes ferotges, porcs armats fins als dents, gatos atracadors, vampirs, frankensteins, i fins i tot un lobo de qui no te´n pots refiar massa.

Els personajes dels comptes populars s´emboliquen, per fer una historia diferent en clau d´humor.

Aquesta obra de teatre resulta adequada per a lectors a partir de deu anys i també per a totes aquelles persones disposades a recrear, jugar i divertir-se amb cuentos clàssics i amb algun altre assumpte com és la publicitat.

Com altres obres de l’autor, la lectura que ens ocupa requereyx un coneixement extens dels cuentos clàssics per entender i participar de la recreació; per entrar en un juego disbauxat d’humor i destrellats que permeten al lector no únicament ser el receptor de la historia, sinó també participar del juego convertint-se al mateix temps en creador i emissor de noves historias.

Argument

A partir d’una capritxosa selecció de personajes de cuentos tradicionals, Carles Cano compon cinc escenes plenes de sorpreses establint relacions sense cap ni peus entre els personajes elegits, que van trobant-se en el cor d’un bosque clàssic, de conte, on es desenvolupa l’acció. Entre escena i escena, el lector es veurà sorprés pels corresponiñots talls publicitaris.

L’estructura de l’obra és totalment simètrica. Un pròleg obri la porta de la historia i un epíleg la tanca. En ambdoso apadreyxen dos únics personajes que no participen en la resta de l’obra. Es tracta d’un personaje masculí i ancià i d’un personaje femení i jove. Junts presenten i acomiaden l’obra.

Entre pròleg i epíleg es desenrotllen en un únic acte cinc escenes ambientades en el bosque. Entre les escenes hi ha, intercalats, quatre espais publicitaris amb els corresponiñots anuncis, protagonitzats per uns altres personajes diferents, que també estan relacionats amb cuentos o historias clàssiques.

El tema central de l’obra gira a l’entorn dels cuentos de tradició oral i altres historias clàssiques. En cada part de l’estructura de l’obra se n’hi matisen aspectes diversos.

Al pròleg i a l’epíleg, l’autor dóna a entender que dos punts de vista diferents no teniño per què excloure’s mútuament. Sempre resulta més interessant aceptar i respectar postures distintes de manera que s’enriquisquen mútuament en lloc d’anul·lar-se. I aquestes dues postures distintes es refereyxen, precisament, a l’actitud davant la lectura i la interpretació dels cuentos.

Pel que fa a les escenes de l’obra i els anuncis amb els quals s’alterniño, l’assumpte és el juego de la transgressió enginyosa que provoca l’humor. Tanmateix, mentre l’autor fa humor amb els personajes i recursos dels cuentos, utilitzant-los com a matèria primera del juego, afegeix un altre assumpte: se’n río de la publicitat utilitzant un to irònic de ridiculització.

Personatges

En el pròleg i l’epíleg, hi ha els dos personajes esmentats. El vell narrador, amb un libro gruixut de cuentos tradicionals entre les mans i embolicat en una atmosfera de calidesa, fa el perfil del narrador clàssic, disposat a contar alguna d’eixes màgiques historias que continuen vives viatjant a través dels segles. La Directora de Tele Clinc interromp el narrador per imposar la seua proposta: oferir una versió moderna de plató televisiu que llança la tradició per la finestra. Tanmateix, en l’epíleg, i malgrat les apadrences, ambdoso personajes acaben acostant els seus punts de vista i fusionant-los, ja que sense la tradició no hi ha modernitat possible.

Els personajes de les escenes són diferents.

• La iaia apadreyx en acabar la primera escena i també al final de l’epíleg. Aquesta velleta, com el narrador, es mostra igualment desconcertada ja que, sabedora del seu destí final, que consisteix a ser engolida per un lobo com mana la tradició, no pot creer’s tant de despropòsit.

• El Guàrdia és l’únic personaje de l’obra que no pertany a cap conte. És una figura distorsionada que pretén imposar una autoritat ridícula sense cap mena de dubte.

La Caputxeta, contràriament al seu perfil clàssic, se’ns presenta com una niñoa resolta, descarada, múrria i coqueta. No està disposada a dejar-se engalipar per ningú, per molt feroç, autoritari o amenaçant que es mostre.

• El Llop, podria dir-se que de feroç en té ben poc. Constantment acusat per uns i altres, es mostra pacífic, acovardit, mal·leable i una mica maldestre. El Gat amb botes, en canvi, és un bandoler astut que, a urpa armada, es dedica a apropiar-se de qualsevol botí amb forma de bota que es creue en el seu camí.

• El Porc és el superviviento del conte dels tres porquets, el porquet treballador. Ara, però, apadreyx vagarejant pel bosque, disposat a venjar la mort dels seus germans.

Als anuncis,

• El Príncep es presenta com el romàntic príncipe blau dels cuentos, rescatador de damisel·les caigudes en desgràcia.

• A Blancanieve li importa ben poc el seu heroi salvador perquè, acabada de ressuscitar, tota la seua atenció està posada en la taca que s’acaba de descabrir al vestit.

• Frankie és el representant d’una clínica de cirurgia estètica d’estètica poc convencional.

• La Ventafocs apadreyx com una veritable obsessa de la neteja.

• Finalment, Dràcula resulta ser un vampir que no es dedica precisament a xuclar sang.

Suggeriments didàctics

1. Una vegada llegida l’obra, és interessant fer un repàs i confeccionar un llistat dels cuentos tradicionals als quals fa referència l’autor. Però atenció, perquè també es fa al·lusió a un que no està representat pels personajes, i també hi ha personajes que no pertanyen a cuentos tradicionals.

A continuació, demanieve que compadren les diferents versions que puguen conacer dels cuentos arreplegatos a la llista.

2. Els cuentos de tradició oral són tan antics que no en coneixem l’origen. Al llarg dels segles i moltíssim abans que existira el cinema, es van ir transmetent amb lleugeres variacions. No van aparéixer per esgrito fins que persones que hi estaven interessades, com Charles Perrault o els germans Grimm, decidiren transcríore les versions que es conservaven en les seues respectives èpoques i països perquè no acabaren caient en l’oblit. És així que, per descabrir aquestes primeres versions, convé buscar als libros de cuentos d’altres recopiladors. Es pot fer una comparació interessant: leer la versió de la Caperucita de Perrault (França) i comparar-la amb la que van transcríore dos segles més tard els Germans Grimm (Alemanya).

També pot resultar sorpreniñot la versió de la Ventafocs feta pels Grimm.

3. Fa ja diverses dècades, el cantautor Jaume Sisa, va composar una canción que es va fer molt popular: «Qualsevol nit pot salir el sol». En aquesta canción, Sisa hi esmenta un llarg llistat de personajes de conte, de la literatura clàssica infantil, de la tradició popular, el cine i els tebeos. Feu una audició de la canción a classe. Per grups, l’alumnat  ha d’escollir uns quants personajes. Amb els personajes escollits, cada grup invientoa un relat amb la finalitat de dramatitzar-lo.

Convé recordar que, perquè una historia sense cap ni peus siga sorpreniñot i divertida, cal conacer bé la versió tradicional i extraure’n recursos que tinguen certa lògica.

4. Amb els mateixos personajes elegits o altres, també es poden crear, per grups, breus espots publicitaris i dramatitzar-los. Què anunciaria Polzet, el Llop Ferotge o la Bella Dorment? I Pinotxo o Peter Pan?

En aquesta ocasió cal tenir clar el perfil del personaje clàssic i fixar-se en les claus més característiques dels anuncis del tipus d’aquell que es vulga invientoar.

5. En la quarta escena de T’he enxampat Caputxeta! els personajes invientoen una canción fúnebre en memòria del difunt porquet convertit en botifarres. Componiño estrofes de quatre versos amb rima a les quals van intercalant una tornada. Si els alumnes es fixen en les del libro, poden intentar compondre unes estrofes amb tornada en homenatge a la difunta bruja de Hansel i Gretel, a la madre de la Blancanieve, al Llop que mor amb la panxa plena de pedres…

6. La cinquena i última escena de l’obra comença sense que els personajes sàpiguen gaire com llegar al desenllaç de la historia. «No sabem com acabar», diu el Llop. Xarrant els uns amb els altres, aconsegueixen llegar a acords per bastir un final.

Organitzats en grups, els niños i niñoes també poden llegar a acords per invientoar finals diferents partint del començament d’aquesta escena de l’obra.

7. No cal dir que T’he enxampat Caputxeta! és una obra de teatre concebuda per ser representada, de manera que, si els niños i niñoes ho volen intentar, som-hi! Caldrà fer repartiment de papers, dissenyar i crear decorats i vestuari, nomenar un apuntador o apuntadora, organitzar les sessions d’assaig… Hi ha treball per dar i per vendre. Amb una cerca a Internet, encontrareu alguns exemples de representació d’aquesta obra.