Carles Cano. València 1957. Llicenciat en Filologia Valenciana. Durant més de 20 anys va treballar com a professor de llengua i literatura. Actualment viu del Conte. Autor de Literatura Infantil i Juvenil, amb més de 50 llibres publicats en diverses llengües. Ha treballat com a guionista de ràdio, televisió, i còmics, així com autor teatral i contacontes.
Com a narrador oral ha participat en diversos festivals internacionals com la Maratón de Guadalajara, el festival internacional de los Silos (Tenerife), Un Madrid de Cuentos, “En Veu alta” (Vilafranca del Penedés), o en els festivals de narradors en llengua Catalana de Pont de Suert (Lleida) o Torredembarra (Tarragona) entre altres. També ha contat per tot el territori espanyol i ha actuat diverses vegades al Marroc, Guinea Equatorial, França i el Regne Unit.
Ha rebut diversos premis entre ells el “Premio Lazarillo” en 1994 per “Te pillé Caperucita” (ed. Bruño), el Premi “Samaruc” dels bibliotecaris valencians en 1996, i el premi “Hospital Sant Joan de Déu” de 2008 per “Per un botó”. Ha sigut seleccionat en la llista d’honor de la C.C.I en els anys 1995 i 1998 i la seua obra ‘¿En qué es diferencian el blanco y el negro?’ (Aura Comunicació) i “Te pillé Caperucita” (Bruño) van ser seleccionades per als “White Raven” per la Jugend Bibliothek de Munic en 1996.
Entrevista a Carles Cano
Boolino. Revista digital, 17 de desembre de 2012En la teua autobiografia dius que has treballat de “fuster, tallista, cambrer, professor de ball, locutor i guionista de ràdio i televisió, contacontes i professor d’Institut”. Què més t’agradaria fer?
M’agraden especialment les coses noves i m’encantaria saber pintar, o dibuixar o tocar algun instrument musical, però per a tot açò hauria d’emprar molt de temps i crec que això es quedarà per a una altra vida. El que sí que estic fent és aprendre anglès i practique de tant en tant el meu italià macarrònic.
Què va fer llançar-te al món de la literatura infantil i juvenil?
Una aposta. Vaig apostar amb un amic al fet que era capaç d’escriure 10 pàgines per a presentar-les a un concurs de contes. Vaig guanyar l’aposta, el concurs, per descomptat que no, donaven un suculent premi i era el primer que escrivia, però li’l vaig ensenyar als meus amics als quals els va semblar molt bé el meu text i em van animar a seguir escrivint. I ací seguisc, apostant contra mi mateix a veure si sóc capaç d’escriure sempre una altra cosa més.
Recordes algun llibre que marcara la teua infància?
Els de Julio Verne de la col·lecció Bruguera, especialment 20.000 llegües de viatge submarí, L’Illa Misteriosa i Viatge al centre de la Terra.
De tot el que has realitzat fins ara, què és el que més t’omple?
Uf, que difícil escollir! Em vaig divertir molt fent un programa de ràdio en Radio Nou, El Trencanous. Era un programa infantil molt disbauxat que tenia més audiència adulta que infantil, en el qual feia de locutor i guionista. Però també gaudisc molt explicant contes i quan els xavals m’expliquen com de bé que s’ho han passat llegint algun llibre meu, he de contenir la respiració per a poder passar per les portes.
En 1994 vas obtenir el Premi Lazarillo de creació literària per T’he agafat, Caputxeta. Què té aquest llibre que no tinguen els altres?
És d’aqueixos llibres que naixen amb estel, era la primera vegada que el premi Lazarillo s’obria a altres gèneres que no foren solament la narrativa i crec que va guanyar per unanimitat. Em sembla que estava en estat de gràcia quan el vaig escriure, porta 20 edicions en castellà i 12 en valencià, uns 75.000 llibres venuts, que per a una obra de teatre està molt bé. A més, com no té grans complicacions tècniques i hi ha un munt de personatges, és una de les obres més representades en col·legis de tota Espanya i els professors i els xics sempre m’agraeixen com de divertit que ha estat muntar-la. En aquests moments una companyia brasilera l’està representant en Sao Paulo. I s’ha representat també a Londres i a Brussel·les per companyies de teatre infantil.
Explica’ns una mica més, com és el teu procés creatiu? O els teus objectius abans d’iniciar una activitat de contacontes.
Ostres, això dóna per a una tesi doctoral, però us diré que el meu procés creatiu a voltes parteix d’una idea, açò sempre és el més difícil, tenir una bona idea: potent, original o divertida. A voltes se m’ocorren anant pel carrer, en el moment que estic entrant en el territori dels somnis o veient una pel·lícula o llegint. Altres vegades la cosa parteix d’un encàrrec: “Has de fer un conte per a xiquets de 6 a 8 anys en el qual aparega algun personatge clàssic”. Però moltes vegades m’assec davant de l’ordinador a veure que ix.
Els meus objectius a l’hora d’explicar contes són divertir, fer pensar, fer que el temps es detinga, aconseguir ficar en la història als oïdors, siguen adults o xiquets i que m’acompanyen durant una hora pel territori de hi havia una vegada… on qualsevol cosa pot succeir.
Què els recomanes als pares que volen que els seus fills siguen bons lectors?
Primer que els canten i els expliquen a l’hora de dormir, que els acompanyen al món inquietant dels somnis amb històries meravelloses, després que els lligen i que ells lligen també. Si un xiquet veu que el seu pare i la seua mare lligen, que es diverteixen, que s’ho passen bé, segurament també ells voldran llegir.
Creus que són compatibles les diferents opcions de lectura? O, per contra, creus que en deu anys el paper s’extingirà?
Per descomptat que són compatibles, ja llegim tots molt en pantalles. I no, no crec que en 10 anys s’extingisca el paper, encara hi ha moltes sensacions que té el paper i no té la pantalla: l’olor, la textura, el pes, la presència física del llibre… tot açò no pot suplir-ho la pantalla. El llibre no és sol contingut, també continent, forma.
Ens atrevim a demanar-te que ens recomanes alguns llibres per a despertar en els nostres xicotets el amor per la lectura.
Hi ha tal quantitat de bons llibres que és difícil escollir però bé, allà van alguns dels meus favorits: On viuen els monstres de Maurice Sendak, Frederick de Leo Lionni, Rodolfo i la Bèstia Monstruosa de Tony Ross, El pirata que va voler capturar la lluna, Sapo i Sepo d’Arnold Lobel, Melmelada d’anxoves de Carmen Santonja, Quan de nit truquen a la porta de Xabier Ponte Docampo, Més música mestre! de Miquel Desclot, Alicia en el país de la meravelles de Lewis Carroll, Tot Roald Dahl, especialment Contes en vers per a xiquets perversos, La vertadera Història de la princesa i el drac de J. L. Alonso de Santos, tot Rodari, per a més majorets qualsevol de Juan Manuel Gisbert i, per descomptat, els clàssics: Grimm, Perrault, Els Contes a la vora del foc d’Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes d’Enric Valor…
Festival Internacional del Cuento de Los Silos, Tenerife
Mnemósyne, desembre de 2011No és la primera vegada que acudeixes a Los Silos, al Festival Internacional del Cuento. Què t’atrau d’aquesta cita?
Moltes coses, a part dels encants de l’illa i de l’amabilitat dels seus organitzadors (què bé comence) m’agrada molt el contacte amb altres narradors, alguns amics o coneguts, altres totalment nous; escoltar les seues històries, aprendre coses noves… També contar en un lapse xicotet de temps per a públics molt diferents.
Creus que la cultura i la literatura a Espanya estan necessitades de més trobades d’aquest tipus?
Decididament sí, la literatura oral, a part dels seus valors intrínsecs com desenvolupar l’empatia, la imaginació, ensenyar a escoltar, crear meravellosos llaços intergeneracionals, ajudar a créixer, etc, etc. Crea ponts, obri portes, sobretot per als més xicotets, cap a la lectura, cap a la literatura escrita. Fixa’t si això és important.
Consideres que es podria portar al sistema educatiu reglat aquest concepte d’animació a la lectura que va motivar la seua creació fa 17 anys?
Per suposat, a les classes fan falta molts contes, per les raons que he exposat més amunt i perquè desenvolupen un corrent d’afecte entre els mestres i els alumnes que cap altra cosa genera. I l’afecte, com s’ha vingut demostrant en els últims anys, és una de les coses més importants i a tindre en compte en els processos d’aprenentatge.
Has fet de la teua vida “un conte”: has sigut fuster, professor de ball i d’institut, locutor i guionista de ràdio i televisió i, per descomptat, narrador oral. Quin percentatge dels teus textos es nodreix d’aquestes experiències vitals?
Tot s’aprofita, com deia Pere Calders, un dels meus contistes favorits. Un escriptor és una espècie de vampir que aprofita qualsevol experiència per a reflectir-la en els seus escrits. En aquest sentit, clar que m’he nodrit de la meua peripecia vital pel que respecta a situacions, vocabulari, personatges; encara que també, per suposat, dels meus coneixements i de tota la informació que ara tenim, increïblement a un clic!
Els teus textos solen estar carregats d’anàlisi i crítica social mitjançant la ironia, el sarcasmo i, en textos teatrals com Te pillé, Caperucita, inclús del despropòsit absurd. És l’humor el millor vehicle per a fer reflexionar i captar al lector-espectador infantil, juvenil i adult?
L’humor és un dels millors vehicles per a fer reflexionar a tothom, de qualsevol edat. Des d’un punt de vista irònic, sarcàstic, des d’una visió amable o àcida, pots riure’t de tu mateix i d’aquesta societat, moltes vegades absurda, en què vivim. Per a mi és el més fàcil i el que millor m’eix. M’encantaria escriure tragèdies o novel·les negríssimes, però no sé si sabria fer-ho.
Consideres que ràdios, premsa i televisió actualment fan bon ús del llenguatge?
Donada la quantitat de gazapos que els mateixos mitjans de comunicació ens mostren de tant en tant, en un exercici d’autocrítica que els honra, no sembla que facen molt bon ús del llenguatge. Potser a les facultats de periodisme s’hauria d’ensenyar una mica més de llengua.
Transmeten coneixements i valors hui en dia els mitjans de comunicació? Com creus que tracten la cultura?
Clar que transmeten valors i coneixements, altra cosa és que aqueixos valors i coneixements siguen “valuosos” o interessants des del punt de vista humanístic, però transmetre transmeten. La cultura, en una metàfora ja molt gastada, és la Ventafocs dels mitjans, només cal vore l’espai que ocupa als telenotícies respecte als esports per exemple. Això per no comparar-la amb els programes del cor, clar.
En l’any 2000 et vas atrevir amb la poesia visual. Continuaràs experimentant amb aquest gènere?
Espere que sí, de fet ja fa temps que tinc al cap una nova exposició. Només necessite un poc de temps, un col·laborador gràfic i alguna cosa de diners, o siga quasi res.
Et consideres un polifacètic de la paraula?
Uf!, em considere algú a qui li encanta jugar amb la llengua, amb els dobles sentits, amb les frases fetes preses al peu de la lletra, amb la música de les paraules… algú, en fi, que estima profundament el llenguatge.
És l’art el millor recurs per a reposar els valors socials, en perill en temps de crisi?
No sé si el millor, però des de luego és un bon mitjà per a parlar de valors com l’amistat, la solidaritat, la comprensió, l’esforç, la innovació, l’alegria… valors que ens van a fer falta per a eixir d’aquest forat en què estem ficats.
Entrevista amb els xiquets del CEIP Pare Català
Bea, Carla i Lydia, alumnes de 5é, periodistes de A l’atac!, Periòdic escolar del CEIP Pare Català de Benimaclet, València, 2010Quan, com i per què vas decidir fer-te escriptor?
Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d’escriure un conte per al concurs i vaig guanyar jo (l’aposta, no el concurs) però als meus amics els va agradar el conte i m’animaren a seguir. Això va ser l’any 80 més o menys.
Quin és l’art que més t’agrada de tots?
L’escriptura, el cinema i la pintura, per aquest ordre.
D’on et ve l’afició d’escriure llibres? De xicotet t’agradava escriure?
Vaig descobrir que tenia una facilitat innata per a contar històries de menut. Mireu, a la meua època els xiquets el diumenge anàvem al cinema i véiem dues o tres pel·lícules; el dilluns a l’hora del pati ens les contàvem i tots volien que contara jo perquè jo contava molt bé.
Eres molt famós?
No, els escriptors, llevat d’algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil a Espanya, sí que sóc conegut.
Quin és el teu menjar favorit?
M’agrada molt menjar i m’agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.
Quin és el lloc que més t’agrada?
M’agrada molt la meua ciutat, València, però també Barcelona, Sevilla i ciutats més menudes com Conca o Salamanca. De l’estranger m’agraden molt París, Londres, Estambul i en general totes les ciutats italianes on m’agrada molt anar i practicar el meu italià macarrònic.
Per a quines editorials has publicat llibres?
Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.
Quin va ser el teu primer llibre?
Les aventures de Potaconill. El vaig escriure en l’any 81, així que compteu si té anys.
Els il·lustradors dels teus contes són amics teus, els tries tu?
En alguns casos sí, tinc molts llibres publicats amb Paco Giménez, que és molt amic meu i també amb Carlos Ortín i Miguel Calatayud que també són amics meus. Però en altres casos no els conec personalment però sí la seua obra i sempre em preocupo de consensuar, de ficar-me d’acord amb l’editorial per triar l’il·lustrador més adequat per a cada conte.
T’han inspirat els teus fills en algun conte?
Sí, vaig escriure una sèrie pensant en ells, la sèrie dels “NO VULL!” No vull anar a l’escola!, No vull menjar!, No vull banyar-me!, No vull posar-me aquesta roba! i No vull anar a dormir!. També hi ha un conte “El xiquet que va apagar la lluna” que està inclós en Contes per a tot l’any que va ser un regal del meu fill Carles quan era molt menut: vam pujar al terrat per veure un eclipsi i quan va veure la lluna bufà, com si volguera apagar-la. Va ser tan màgic que li vaig fer un conte.
Els contes, com els escrius, a mà o a l’ordinador?
Quasi sempre la primera idea, que pot ser una línia, l’escric a mà. I després ja la treballe a l’ordinador, que és una ferramenta meravellosa, però que per ell a soles no fa res, si tu no tens idees al cap, el millor ordinador del món no t’escriurà res.
De xicotet a quins jocs jugaves?
Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem a futbol, a fer cabanes (vam fer una vegada amb cistelles de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb els “Juegos reunidos Geyper”, una col·lecció de jocs de taula.
Quin és el millor escriptor per a tu?
A mi el que més m’agrada és Jorge Luis Borges, però també m’agrada molt Pere Calders, Gabriel García Márquez, Paul Auster o Vicent Andrés Estellés, i dels que fan Literatura Infantil i Juvenil el meu preferit és Roald Dahl.
Eres feliç escrivint?
Sí! És molt emocionant, i quan acabes un conte que et portava de cap, més.