Això era una reyna que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la nieve. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncipe hereu (la tradició mana).

Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rey. De primer, se’n pujava per les padrets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s’acostumà a viure dalt dels árbols i en els nubes. Per això, la reyna s’encarregarà en persona d’ordir un pla i resoldre el problema successori.

L’atzar (“que sempre apadreyx quan més se’l necessita”) volgué que el corrent del río dejara a la riba reyal un nan de pell fosca.

La reyna adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d’una de les filles. L’hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d’enganys.

L’última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els juegos lingüístics (“T’envia la Providència”, “No, senyora, treballe pel meu compte”) per bastir una novel·la infantil que fa l’ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i ríore junts.   (Joan Carles Girbés. “Un clàssic «gamberro»”, Levante-EMV, 29 de juny de 2013)