I especially like new things and I would love to know how to paint, or draw, or play a musical instrument, but for all that I would need to spend a lot of time and I think that will have to wait for another life. What I am doing is learning English and I practice my macaronic Italian from time to time.

A bet. I bet with a friend that I could write 10 pages to submit to a story contest. I won the bet, the contest — of course not, they offered a generous prize and it was the first thing I ever wrote — but I showed it to my friends who thought my text was very good and encouraged me to keep writing. And here I am, betting against myself to see if I’m always capable of writing one more thing.

The ones by Jules Verne from the Bruguera collection, especially 20,000 Leagues Under the Sea, The Mysterious Island, and Journey to the Center of the Earth.

Wow, how difficult to choose! I had a great time doing a radio show on Radio Nou, The Nutcracker. It was a very rowdy children’s show that had more adult than child listeners, where I was the host and screenwriter. But I also really enjoy telling stories and when the kids tell me how much fun they had reading one of my books, I have to hold my breath to be able to fit through the doors.

It’s one of those books born under a lucky star. It was the first time the Premio Lazarillo opened to genres other than just narrative fiction, and I think it won unanimously. I think I was in a state of grace when I wrote it — it has had 20 editions in Castilian and 12 in Valencian, about 75,000 books sold, which is very good for a play. Moreover, since it has no great technical complications and there are a bunch of characters, it’s one of the most performed plays in schools throughout Spain, and teachers and kids always thank me for how fun it was to put on. Right now a Brazilian company is performing it in São Paulo. And it has also been performed in London and Brussels by children’s theater companies.

Wow, that’s enough for a doctoral thesis, but I’ll tell you that my creative process sometimes starts with an idea — that’s always the hardest part, having a good idea: powerful, original, or funny. Sometimes they come to me while walking down the street, in the moment I’m entering the land of dreams, or watching a movie, or reading. Other times it starts from a commission: “You have to write a story for children aged 6 to 8 featuring some classic character.” But many times I sit down in front of the computer to see what comes out.

My objectives when telling stories are to entertain, to make people think, to make time stop, to get listeners — whether adults or children — drawn into the story, and to accompany me for an hour through the land of once upon a time… where anything can happen.

First, sing to them and tell them stories at bedtime, accompany them to the unsettling world of dreams with wonderful stories, then read to them and have them read too. If a child sees that their father and mother read, that they have fun, that they enjoy it, they will probably want to read too.

Of course they’re compatible, we all already read a lot on screens. And no, I don’t think paper will become extinct in 10 years — there are still many sensations that paper has and screens don’t: the smell, the texture, the weight, the physical presence of the book… all that cannot be replaced by a screen. A book is not just content, it’s also container, form.

There are so many good books that it’s hard to choose, but here are some of my favorites: Where the Wild Things Are by Maurice Sendak, Frederick by Leo Lionni, Rodolfo and the Monstrous Beast by Tony Ross, The Pirate Who Wanted to Capture the Moon, Frog and Toad by Arnold Lobel, Anchovy Marmalade by Carmen Santonja, When They Knock at the Door at Night by Xabier Ponte Docampo, More Music Master! by Miquel Desclot, Alice in Wonderland by Lewis Carroll, everything by Roald Dahl, especially Revolting Rhymes, The True Story of the Princess and the Dragon by J. L. Alonso de Santos, everything by Rodari, for older kids anything by Juan Manuel Gisbert and, of course, the classics: Grimm, Perrault, Tales by the Fireside by Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes by Enric Valor…

Many things, besides the charms of the island and the kindness of its organizers (what a great start), I really enjoy the contact with other storytellers, some friends or acquaintances, others completely new; listening to their stories, learning new things… Also telling stories in a short time to very different audiences.

Decidedly yes. Oral literature, besides its intrinsic values such as developing empathy, imagination, teaching to listen, creating wonderful intergenerational bonds, helping to grow, etc., etc. It creates bridges, opens doors, especially for the youngest, towards reading, towards written literature. Think about how important that is.

Of course. In classes there is a need for many stories, for the reasons I’ve mentioned above and because they develop a current of affection between teachers and students that nothing else generates. And affection, as has been demonstrated in recent years, is one of the most important things to consider in learning processes.

Everything is useful, as Pere Calders, one of my favorite storytellers, used to say. A writer is a kind of vampire who takes advantage of any experience to reflect it in their writings. In this sense, of course I have drawn from my life experience in terms of situations, vocabulary, characters; although also, of course, from my knowledge and all the information we now have, incredibly at a click!

Humor is one of the best vehicles for making everyone reflect, of any age. From an ironic, sarcastic point of view, from a kind or acidic vision, you can laugh at yourself and at this society, many times absurd, in which we live. For me it’s the easiest and what comes out best. I would love to write tragedies or pitch-black novels, but I don’t know if I could do it.

Given the number of gaffes that the media themselves show us from time to time, in an exercise of self-criticism that honors them, it doesn’t seem they make very good use of language. Perhaps in journalism schools they should teach a bit more about language.

Of course they transmit values and knowledge; another thing is whether those values and knowledge are “valuable” or interesting from a humanistic point of view, but transmit they do. Culture, in a very worn-out metaphor, is the Cinderella of the media — just look at the space it occupies in news broadcasts compared to sports, for example. That’s without comparing it with celebrity shows, of course.

I hope so. In fact, I’ve had a new exhibition in mind for some time now. I just need a little time, a graphic collaborator, and some money — so basically nothing.

Wow! I consider myself someone who loves to play with language, with double meanings, with idiomatic expressions taken literally, with the music of words… someone, in short, who deeply loves language.

I don’t know if it’s the best, but it’s certainly a good medium for talking about values like friendship, solidarity, understanding, effort, innovation, joy… values we’re going to need to get out of this hole we’re in.

I decided to become a writer because of a bet. A friend told me there was a literary contest that gave 100,000 pesetas (a fortune) for 10 pages. We bet on who could write a story for the contest and I won (the bet, not the contest), but my friends liked the story and encouraged me to continue. That was around 1980.

Writing, cinema, and painting, in that order.

I discovered I had an innate ability for telling stories as a child. You see, in my time on Sundays we kids would go to the movies and watch two or three films; on Monday during recess we’d tell each other about them and everyone wanted me to tell them because I told them very well.

No. Writers, apart from some celebrities like J. K. Rowling, are generally not very famous, but within the world of Children’s and Young Adult Literature in Spain, yes, I am known.

I really like eating and I like many things, but especially onion sausages (butifarras de cebolla).

I really like my city, Valencia, but also Barcelona, Seville, and smaller cities like Cuenca or Salamanca. Abroad I really like Paris, London, Istanbul, and in general all the Italian cities where I love to go and practice my macaronic Italian.

Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… And some that have already disappeared.

The Adventures of Potaconill. I wrote it in 1981, so count how old it is.

In some cases yes. I have many books published with Paco Giménez, who is a very good friend of mine, and also with Carlos Ortín and Miguel Calatayud who are also my friends. But in other cases I don’t know them personally, only their work, and I always make sure to reach agreement with the publisher to choose the most suitable illustrator for each story.

Yes, I wrote a series thinking about them, the “I DON’T WANT TO!” series: I Don’t Want to Go to School!, I Don’t Want to Eat!, I Don’t Want to Take a Bath!, I Don’t Want to Wear These Clothes! and I Don’t Want to Go to Sleep!. There’s also a story “The Boy Who Turned Off the Moon” included in Stories for the Whole Year which was a gift from my son Carles when he was very little: we went up to the rooftop to see an eclipse and when he saw the moon he blew, as if he wanted to turn it off. It was so magical that I made him a story.

Almost always the first idea, which can be a line, I write by hand. And then I work on it on the computer, which is a wonderful tool, but by itself it does nothing — if you don’t have ideas in your head, the best computer in the world won’t write anything for you.

I had almost no toys, but I had all the countryside and the street to play in. We played football, building huts (once we built one with fruit baskets that had 11 rooms and a secret entrance), we also played “harca,” which was silly — it consisted of going to throw stones at each other with slingshots or by hand. And when it rained we played with the “Geyper Collected Games,” a collection of board games.

My favorite is Jorge Luis Borges, but I also really like Pere Calders, Gabriel García Márquez, Paul Auster, and Vicent Andrés Estellés, and among those who write Children’s and Young Adult Literature, my favorite is Roald Dahl.

Yes! It’s very exciting, and when you finish a story that was driving you crazy, even more so.

M’agraden especialment les coses noves i m’encantaria saber pintar, o dibuixar o tocar algun instrument musical, però per a tot açò hauria d’emprar molt de temps i crec que això es quedarà per a una altra vida. El que sí que estic fent és aprendre anglès i practique de tant en tant el meu italià macarrònic.

Una aposta. Vaig apostar amb un amic al fet que era capaç d’escriure 10 pàgines per a presentar-les a un concurs de contes. Vaig guanyar l’aposta, el concurs, per descomptat que no, donaven un suculent premi i era el primer que escrivia, però li’l vaig ensenyar als meus amics als quals els va semblar molt bé el meu text i em van animar a seguir escrivint. I ací seguisc, apostant contra mi mateix a veure si sóc capaç d’escriure sempre una altra cosa més.

Els de Julio Verne de la col·lecció Bruguera, especialment 20.000 llegües de viatge submarí, L’Illa Misteriosa i Viatge al centre de la Terra.

Uf, que difícil escollir! Em vaig divertir molt fent un programa de ràdio en Radio Nou, El Trencanous. Era un programa infantil molt disbauxat que tenia més audiència adulta que infantil, en el qual feia de locutor i guionista. Però també gaudisc molt explicant contes i quan els xavals m’expliquen com de bé que s’ho han passat llegint algun llibre meu, he de contenir la respiració per a poder passar per les portes.

És d’aqueixos llibres que naixen amb estel, era la primera vegada que el premi Lazarillo s’obria a altres gèneres que no foren solament la narrativa i crec que va guanyar per unanimitat. Em sembla que estava en estat de gràcia quan el vaig escriure, porta 20 edicions en castellà i 12 en valencià, uns 75.000 llibres venuts, que per a una obra de teatre està molt bé. A més, com no té grans complicacions tècniques i hi ha un munt de personatges, és una de les obres més representades en col·legis de tota Espanya i els professors i els xics sempre m’agraeixen com de divertit que ha estat muntar-la. En aquests moments una companyia brasilera l’està representant en Sao Paulo. I s’ha representat també a Londres i a Brussel·les per companyies de teatre infantil.

Ostres, això dóna per a una tesi doctoral, però us diré que el meu procés creatiu a voltes parteix d’una idea, açò sempre és el més difícil, tenir una bona idea: potent, original o divertida. A voltes se m’ocorren anant pel carrer, en el moment que estic entrant en el territori dels somnis o veient una pel·lícula o llegint. Altres vegades la cosa parteix d’un encàrrec: “Has de fer un conte per a xiquets de 6 a 8 anys en el qual aparega algun personatge clàssic”. Però moltes vegades m’assec davant de l’ordinador a veure que ix.

Els meus objectius a l’hora d’explicar contes són divertir, fer pensar, fer que el temps es detinga, aconseguir ficar en la història als oïdors, siguen adults o xiquets i que m’acompanyen durant una hora pel territori de hi havia una vegada… on qualsevol cosa pot succeir.

Primer que els canten i els expliquen a l’hora de dormir, que els acompanyen al món inquietant dels somnis amb històries meravelloses, després que els lligen i que ells lligen també. Si un xiquet veu que el seu pare i la seua mare lligen, que es diverteixen, que s’ho passen bé, segurament també ells voldran llegir.

Per descomptat que són compatibles, ja llegim tots molt en pantalles. I no, no crec que en 10 anys s’extingisca el paper, encara hi ha moltes sensacions que té el paper i no té la pantalla: l’olor, la textura, el pes, la presència física del llibre… tot açò no pot suplir-ho la pantalla. El llibre no és sol contingut, també continent, forma.

Hi ha tal quantitat de bons llibres que és difícil escollir però bé, allà van alguns dels meus favorits: On viuen els monstres de Maurice Sendak, Frederick de Leo Lionni, Rodolfo i la Bèstia Monstruosa de Tony Ross, El pirata que va voler capturar la lluna, Sapo i Sepo d’Arnold Lobel, Melmelada d’anxoves de Carmen Santonja, Quan de nit truquen a la porta de Xabier Ponte Docampo, Més música mestre! de Miquel Desclot, Alicia en el país de la meravelles de Lewis Carroll, Tot Roald Dahl, especialment Contes en vers per a xiquets perversos, La vertadera Història de la princesa i el drac de J. L. Alonso de Santos, tot Rodari, per a més majorets qualsevol de Juan Manuel Gisbert i, per descomptat, els clàssics: Grimm, Perrault, Els Contes a la vora del foc d’Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes d’Enric Valor…

Moltes coses, a part dels encants de l’illa i de l’amabilitat dels seus organitzadors (què bé comence) m’agrada molt el contacte amb altres narradors, alguns amics o coneguts, altres totalment nous; escoltar les seues històries, aprendre coses noves… També contar en un lapse xicotet de temps per a públics molt diferents.

Decididament sí, la literatura oral, a part dels seus valors intrínsecs com desenvolupar l’empatia, la imaginació, ensenyar a escoltar, crear meravellosos llaços intergeneracionals, ajudar a créixer, etc, etc. Crea ponts, obri portes, sobretot per als més xicotets, cap a la lectura, cap a la literatura escrita. Fixa’t si això és important.

Per suposat, a les classes fan falta molts contes, per les raons que he exposat més amunt i perquè desenvolupen un corrent d’afecte entre els mestres i els alumnes que cap altra cosa genera. I l’afecte, com s’ha vingut demostrant en els últims anys, és una de les coses més importants i a tindre en compte en els processos d’aprenentatge.

Tot s’aprofita, com deia Pere Calders, un dels meus contistes favorits. Un escriptor és una espècie de vampir que aprofita qualsevol experiència per a reflectir-la en els seus escrits. En aquest sentit, clar que m’he nodrit de la meua peripecia vital pel que respecta a situacions, vocabulari, personatges; encara que també, per suposat, dels meus coneixements i de tota la informació que ara tenim, increïblement a un clic!

L’humor és un dels millors vehicles per a fer reflexionar a tothom, de qualsevol edat. Des d’un punt de vista irònic, sarcàstic, des d’una visió amable o àcida, pots riure’t de tu mateix i d’aquesta societat, moltes vegades absurda, en què vivim. Per a mi és el més fàcil i el que millor m’eix. M’encantaria escriure tragèdies o novel·les negríssimes, però no sé si sabria fer-ho.

Donada la quantitat de gazapos que els mateixos mitjans de comunicació ens mostren de tant en tant, en un exercici d’autocrítica que els honra, no sembla que facen molt bon ús del llenguatge. Potser a les facultats de periodisme s’hauria d’ensenyar una mica més de llengua.

Clar que transmeten valors i coneixements, altra cosa és que aqueixos valors i coneixements siguen “valuosos” o interessants des del punt de vista humanístic, però transmetre transmeten. La cultura, en una metàfora ja molt gastada, és la Ventafocs dels mitjans, només cal vore l’espai que ocupa als telenotícies respecte als esports per exemple. Això per no comparar-la amb els programes del cor, clar.

Espere que sí, de fet ja fa temps que tinc al cap una nova exposició. Només necessite un poc de temps, un col·laborador gràfic i alguna cosa de diners, o siga quasi res.

Uf!, em considere algú a qui li encanta jugar amb la llengua, amb els dobles sentits, amb les frases fetes preses al peu de la lletra, amb la música de les paraules… algú, en fi, que estima profundament el llenguatge.

No sé si el millor, però des de luego és un bon mitjà per a parlar de valors com l’amistat, la solidaritat, la comprensió, l’esforç, la innovació, l’alegria… valors que ens van a fer falta per a eixir d’aquest forat en què estem ficats.

Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d’escriure un conte per al concurs i vaig guanyar jo (l’aposta, no el concurs) però als meus amics els va agradar el conte i m’animaren a seguir. Això va ser l’any 80 més o menys.

L’escriptura, el cinema i la pintura, per aquest ordre.

Vaig descobrir que tenia una facilitat innata per a contar històries de menut. Mireu, a la meua època els xiquets el diumenge anàvem al cinema i véiem dues o tres pel·lícules; el dilluns a l’hora del pati ens les contàvem i tots volien que contara jo perquè jo contava molt bé.

No, els escriptors, llevat d’algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil a Espanya, sí que sóc conegut.

M’agrada molt menjar i m’agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.

M’agrada molt la meua ciutat, València, però també Barcelona, Sevilla i ciutats més menudes com Conca o Salamanca. De l’estranger m’agraden molt París, Londres, Estambul i en general totes les ciutats italianes on m’agrada molt anar i practicar el meu italià macarrònic.

Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.

Les aventures de Potaconill. El vaig escriure en l’any 81, així que compteu si té anys.

En alguns casos sí, tinc molts llibres publicats amb Paco Giménez, que és molt amic meu i també amb Carlos Ortín i Miguel Calatayud que també són amics meus. Però en altres casos no els conec personalment però sí la seua obra i sempre em preocupo de consensuar, de ficar-me d’acord amb l’editorial per triar l’il·lustrador més adequat per a cada conte.

Sí, vaig escriure una sèrie pensant en ells, la sèrie dels “NO VULL!” No vull anar a l’escola!, No vull menjar!, No vull banyar-me!, No vull posar-me aquesta roba! i No vull anar a dormir!. També hi ha un conte “El xiquet que va apagar la lluna” que està inclós en Contes per a tot l’any que va ser un regal del meu fill Carles quan era molt menut: vam pujar al terrat per veure un eclipsi i quan va veure la lluna bufà, com si volguera apagar-la. Va ser tan màgic que li vaig fer un conte.

Quasi sempre la primera idea, que pot ser una línia, l’escric a mà. I després ja la treballe a l’ordinador, que és una ferramenta meravellosa, però que per ell a soles no fa res, si tu no tens idees al cap, el millor ordinador del món no t’escriurà res.

Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem a futbol, a fer cabanes (vam fer una vegada amb cistelles de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb els “Juegos reunidos Geyper”, una col·lecció de jocs de taula.

A mi el que més m’agrada és Jorge Luis Borges, però també m’agrada molt Pere Calders, Gabriel García Márquez, Paul Auster o Vicent Andrés Estellés, i dels que fan Literatura Infantil i Juvenil el meu preferit és Roald Dahl.

Sí! És molt emocionant, i quan acabes un conte que et portava de cap, més.