Revista Lazarillo, nº 54, secció Trobades davant l’espill. Associació Espanyola Amics del Llibre Infantil i Juvenil. Text publicat en l’edició impresa de la revista. Web de referència: amigosdellibro.com/revistalazarillo. Fotos: Miguel Ángel Montesinos i Marc Bellmunt. Preguntes des d’Avilés (Astúries): Rafa Balbuena. Pregunta des de Gijón: Paco Abril, director de Lazarillo.
Hola! Aqueix que hi ha ací en l’espill soc jo.
Sí, sí, ja ho sé, no cal que m’ho digues. Clar que eres tu el que es reflecteix en mi, qui havia de ser? Només que apareixes al revés… la teua mà dreta és la meua esquerra i viceversa. Em pregunte per què els teus peus no apareixen adalt i el teu cap baix.
Vinga, no em complices les coses. Com sé que pretens interrogar-me, ací em tens disposat a respondre les preguntes que vulgues fer-me. Comença explicant-me la teua andadura literària, que és el que els interessa, sense exagerar res, als milions de persones que lligen la revista Lazarillo.
Va sorgir per casualitat, com moltes de les coses importants. Estava en casa d’un amic i em va comentar que hi havia un concurs de contes curts amb un premi de 100.000 pessetes, la qual cosa equival a 600 euros actuals. Ara pot semblar poc, però amb eixos diners, a l’any 80, et podies comprar un cotxe! Vam fer una aposta a veure qui dels dos era capaç d’escriure el conte. Vaig guanyar l’aposta; el concurs no. Era el primer que escrivia, però als meus amics els va agradar molt i em van animar a continuar fent-ho. I vaig començar a escriure contes pareguts als que a mi m’agradaven i a poc a poc vaig anar creant un estil propi.
Ah, vaja, el senyor té un «estil propi», com si fora un dissenyador de moda. Sona una mica pretensiós això d’«estil propi».
No te’m faces aspre que et caic. Tindràs set anys de mala sort i amb el supersticiós que eres…
Bueno, va, en què consisteix eixe «estil propi»?
Els especialistes que han estudiat els meus llibres, que n’hi ha algun, sempre diuen que tinc un estil viu, molt cinematogràfic, de vegades poètic, la majoria de les vegades humorístic, amb imaginatius jocs de paraules que beuen en gran mesura de la literatura popular amb tocs de Gianni Rodari, Miquel Obiols i Lewis Carroll.
Vaja! No està gens malament per a un dissenyador de paraules.
I com vas aconseguir continuar? Perquè el difícil a vegades no és començar sinó continuar.
Vaig tindre la sort de guanyar algun concurs i quedar finalista en altres. Hi havia una necessitat enorme de textos infantils en valencià per a l’escola. S’acabava d’aprovar una llei per a l’ensenyament del valencià a l’any 82. Els meus llibres es van publicar i van tindre un cert èxit, això em va animar a continuar escrivint i publicant.
Tu sempre parles de la sort, fins i tot has arribat a dir que no sols tens una flor al cul, sinó un jardí amb jardiner i tot.
És veritat! A banda de la sort personal de tindre una família meravellosa, una parella que em suporta, uns amics que em cuiden, m’estimen i m’han sostingut en els moments difícil i un gat que em fa companyia, pel que fa a la Literatura (m’agrada escriure-la en majúscula), he tingut la sort de guanyar alguns premis importants com el Lazarillo o el White Raven i, a més, per partida doble, i de publicar en editorials importants i de treballar amb molts dels millors il·lustradors espanyols i llatinoamericans. La sort de tindre este magnífic ofici que em va permetre fins i tot viure del conte exclusivament durant dotze anys i m’ha fet viatjar per una desena de països i conéixer gent superinteressant.
Home, t’hi enrrolles de bona manera! Ja saps que el meu altre ofici és el de narrador oral.
Sé de bona tinta, i mai millor dit, que has tingut molts oficis: ebenista, tallista en fusta, cambrer de la BBC (Noces, Baptismes i Comunions), professor de ball, locutor i guionista de ràdio i TV, professor de Llengua i Literatura en valencià, escriptor i contacontes… Són uns quants oficis.
Vaig començar a treballar amb 14 anys i acabe de fer 69!
Qui ho diria! Conserves molt bé l’envàs! Ha, ha, ha, gràcies. Sí, això diuen, que parec bastant més jove. La veritat és que jo em mire en tu i no em crec que tinga l’edat que proclama el meu DNI, ni física, ni mentalment.
I com ho aconseguixes? Quin és el secret?
A la millor és perquè m’apassionen les coses que faça i disfrute molt de la vida.
I com va ser allò de dedicar-te a contar contes?
També per casualitat. Un dia em van trucar d’un col·legi en què havien llegit un dels meus contes i volien tindre una trobada amb mi. Se’m va ocorrer explicar-los un conte i va funcionar molt bé. I van començar a trucar-me de col·legis de tant en tant perquè volien escoltar els meus contes, no llegir els meus llibres! A partir d’eixe moment em vaig convertir en narrador oral, encara que ja tenia antecedents, quan era xicotet en el col·legi on estava intern, els dilluns contava al pati les pel·lícules que els diumenges havia vist al cinema. A més, una de les poques coses que recorde del meu pare, que em va faltar quan tenia huit anys, és que ens contava contes.
Tu has passat moltes vegades davant de mi i has dit, posant veus diferents: «El que importa és contar».
Sí, perquè al món de la Literatura s’hi entra per l’oïda, pels contes, les cançons, els jocs de falda que ens conten i ens canten de xiquets. Tothom es recorda de qui li contava contes de xicotet, deixen un segell indeleble. És un gest d’amor d’aquells que t’estimen i et cuiden i et construïxen «una casa de paraules», com diu Gustavo Martín Garzo. A les facultats de Magisteri, el més important que haurien d’ensenyar és a contar i a cantar, tot allò altre s’aprén sobre la marxa. A més, contar desenvolupa la imaginació, ensenya a escoltar, ens fa créixer i, com he dit abans, ens obri les portes de la Literatura i crea unes inoblidables i sòlides relacions afectives.
Tornant als llibres, una pregunta que sé que és important per a tu: Com t’inspires?
M’inspire de cinc maneres diferents:
1. Quan el meu fill Carles tenia un any i mig hi va haver un eclipsi total de Lluna. Carles encara no parlava. Li vaig contar que la Lluna s’apagaria. Vam pujar a la terrassa i li vaig dir: «Mira, Carles, és la Lluna». El meu fill va bufar a la lluna. Va ser un moment màgic. Em vaig quedar tan sorprés i tan fascinat que vaig pensar: «Uau! Què li ha passat pel cap a este xiquet per a bufar-li a la Lluna?» Eixe moment tan màgic em va impulsar a escriure El niño que apagó la Luna.
2. Altres vegades agafe els contes clàssics i els donem la volta: he escrit una dotzena de caperucetes, entre elles ¡Te pillé, Caperucita!, una obra de teatre que vaig intentar que fóra esbojarrada i divertidíssima.
3. A vegades m’encarreguen coses, la qual cosa m’encanta, com, per exemple, preparar un Abecedario ilustrado.
4. Quan vaig descobrir Gianni Rodari i la seua Gramática de la Fantasía, es va obrir un món nou per a mi, i em va inspirar llibres com Los viajes de Pericot o El secreto del abuelo.
5. A vegades, m’assec davant de l’ordinador i em deixe portar per una frase que em va vindre al cap de sobte: «Hi havia una vegada un país que era tan xicotet que no apareixia als mapes, i, si hi figurava, era com una cagalleta de mosca…», i continue fins que acabe contant de manera boja i divertida la gran bestiesa que suposa envair un país.
Ja saps que els espills som objectes màgics i podem rebre missatges de qualsevol lloc del món. Des d’Avilés (Astúries) em arriben molt interessants preguntes per a tu del periodista Rafa Balbuena. Pregunta Rafa: «Sabem que és complicat triar perquè tens publicats més de 70 llibres, però, entre les teues obres destinades a joves lectors, tens alguna favorita? Bueno, val, nomena deu».
Uf, quina dificultat! Ja sé que això és un tòpic, però és que els llibres són com fills, han eixit de tu i els vols igual a uns i als altres. Però posats a triar, triaria el primer: Les aventures de Potaconill, este llibre em va fer conéixer el meu amic i fantàstic il·lustrador Paco Giménez, que és amb qui més he treballat. Després Cuentos para todo el año que és el meu best seller particular i que m’ha obert moltes portes. ¡Te pillé, Caperucita!, que va guanyar quatre premis, entre ells el «LAZARILLO» i el «WHITE RAVEN» i ja és quasi un clàssic del teatre infantil espanyol, amb centenars de representacions i més de 50 edicions entre castellà i valencià. Marieta i el mort, una versió disbaratada de La asadura del muerto, un dels meus últims llibres que m’està donant moltes alegries. La col·lecció Diferencias (3 títols), amb estos ja són 7. Poemes sense diminutius, el meu primer poemari. Abecedario ilustrado amb el luxe de comptar 27 il·lustradors. El secreto del abuelo, el meu segon «LAZARILLO». I El Alfarero, el Maharajá y la Muerte, el meu últim llibre (vegeu la ressenya d’este llibre a la secció «Els triats»).
Continua Rafa Balbuena preguntant: «El viatge, l’ensomni, la màgia i els personatges fantàstics estan molt presents en la teua obra, encara que sense perdre contacte amb la realitat. Eixe equilibri és premeditat? Suposa molt de treball o molta reescriptura? És una qüestió de respecte pels lectors?».
El viatge és el leitmotiv més important en la literatura, ací estan L’Odissea, o El Quixot. El viatge quasi sempre ens canvia, en el meu cas una princesa capritxosa aprén sensatesa, o un rei amb problemes d’estretor comprén l’estúpid i insà que seria envair un altre país, o uns animals entenen que col·laborar o fins i tot reconéixer un error farà que les coses funcionen millor. No, no és premeditat, però cadascú és com és i la seua forma de pensar acaba apareixent encara que siga a través de personatges fantàstics i situacions màgiques. Reescrisc molt, però no pensant en morals, sinó a fer-ho el millor que sé. L’altra, el contacte amb la realitat i el respecte, emixen de normal.
Gràcies, Rafa! Aqueix que tinc davant et deu una paella.
Continuem. Et preocupa l’aspecte dels teus llibres?
Per descomptat! Vaig tindre la sort de començar amb un gran il·lustrador, i una vegada que has provat allò bo, allò mediocre o allò dolent no et servix. Jo vull que els meus llibres tinguen les millors il·lustracions, un bon paper, una editorial que cuide el disseny de la col·lecció, i als autors. Crec que els nostres lectors es mereixen el major respecte i el millor producte.
Has escrit narrativa, teatre, poesia, poesia visual, guions de ràdio, televisió i còmic, no eres un poc dispers?
Sí, molt, per això a vegades els poetes i els dramaturgs no em consideren dels seus. Pense que el que importa és que tingues coses a contar, el mitjà o el gènere en què ho faces s’aprén, és tècnica, el que ja no és tan fàcil és la història, el què, allò que contes. A més, soc molt atrevit i m’encara encarar-me a reptes nous, a coses que no he fet mai. No sempre ix bé, però pel camí aprenc.
Escrius i contes de viva veu. Amb què et sents més a gust?
Contar i escriure són activitats diferents. Les dos utilitzen la paraula però de distinta forma. Quan conte un conte meu, prèviament l’he d’haver «oblidat» perquè si no xerrica. En el conte oral tens la resposta immediata, en el mateix instant saps si estàs connectant amb el teu públic i si és així, és màgia pura. Escriure té una altra dimensió, mai saps si allò que escriues li agradarà a algú. Afortunadament, la LIJ no té la immediatesa de la literatura per a adults i durant molts anys les teues obres poden estar vives i fins i tot arribar-te estímuls i felicitacions d’obres que tu has escrit a la millor fa trenta anys. Així que m’encanten les dues coses: la resposta immediata i la que arriba amb el temps.
I eixa mania teua de ficar frases imprevistes en les teues obres, és a dir, de ficar allò que s’anomenen «botifarres»?
No, no, botifarres de veritat, especialment de ceba! Són una xicoteta raresa de marca. Eixen en moltes de les meues obres. Les botifarres eren una de les poques coses bones que menjava en el col·legi on vaig estar intern 6 anys, ¡fins els he dedicat una oda!
Parlant de menjar, des de Gijón també s’hi cola Paco Abril, el director de Lazarillo i et pregunta: «Si com afirmava el filòsof i antropòleg Ludwig Feuerbach “som el que mengem”, tu, que eres un gran cuiner, sobretot de paelles, quina relació té per a tu la literatura amb el més universal dels plats de la teua terra?».
La paella és un plat de festa, de celebració, de compartir, de fet es menja en la mateixa paella. La literatura s’escriu per a compartir, perquè ens lligen; una paella és amistat, conversa, emoció compartida i això és per a mi també la Literatura.
A què et dediques ara?
Bueno, escric coses xicotetes, cante en un cor, faça paelles per als amics, gaudisc amb el meu nét Llorenç, juga al golf amb el meu germà de tant en tant, i continue contant i trobant-me amb els meus lectors en col·legis i biblioteques.
Doncs amb això m’acomiado, de moment. Ens continuem veient!
Sí, això espere, perquè si no ens vérem seria mala cosa, no?