Entrevista a Carles Cano por Bea, Carla i Lydia, alumnes de 5é, periodistes de A l’atac! Periòdic escolar del CEIP Pare Català de Benimaclet, València, 2010


Quan, com i perquè vas decidir fer-te escriptor?
–Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d’escriure un conte per al concurs i vaig guanyar jo (l’aposta, no el concurs) però als meus amics els va agradar el conte i m’animaren a seguir. Això va ser l’any 80 més o menys.

Quin és l’art que mès t’agrada de tots?
–Arts, l’escriptura, el cinema i la pintura, per este ordre.

D’on et ve l’afició d’escriure llibres? De xicotet t’agradava escriure?
–Ho he explicat més amunt, de tota manera vaig descobrir que tenia una facilitat innata per a contar històries de menut. Mireu, a la meua època els xiquets el diumenge anàvem al cinema i véiem dues o tres pel·lícules; el dilluns a l’hora del pati ens les contavem i tots volíen que contara jo perquè jo contava molt bé.

Eres molt famós?
–No, els escriptors, llevat d’algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil en Espanya, sí sóc conegut.

Quin és el teu menjar favorit?
–M’agrada molt menjar i m’agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.

Quin és el lloc que més t’agrada?
–M’agrada molt la meua ciutat, València, però també Barcelona, Sevilla i ciutats més menudes com Conca o Salamanca. De l’estranger m’agraden molt París, Londres, Estambul i en general totes les ciutats italianes on m’agrada molt anar i practicar el meu italià macarrònic.

Per a quines editorials has publicat llibres? Són moltes?
–A veure: Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.

Quin va ser el teu primer llibre?
Les aventures de Potaconill. El vaig escriure en l’any 81, així que compteu si té anys.

Els il.lustradors del teus contes són amics teus, els tries tú?
–En alguns casos sí, tinc molts llibres publicats amb Paco Giménez, que és molt amic meu i també amb Carlos Ortín i Miguel Calatayud que també són amics meus. Però en altres casos no els conec personalment però sí la seua obra i sempre em preocupe de consensuar, de ficar-me d’acord amb l’editorial per triar l’il.lustrador més adequat per a cada conte.

T’han inspirat els teus fill algun conte?
–Sí, vaig escriure una sèrie pensant en ells, la sèrie dels “NO VULL!” No vull anar a l’escola!, No vull menjar!, No vull banyar-me!, No vull posar-me aquesta roba! i No vull anar a dormir!. També hi ha un conte “El xiquet que va apagar la lluna” que està inclós en Contes per a tot l’any que va ser un regal del meu fill Carles quan era molt menut: vam pujar al terrat per veure un eclipsi i quan va veure la lluna bufà, com si volguera apagar-la. Va ser tan màgic que li vaig fer un conte.

Els contes, com els escrius, a mà o a l’ordinador?
–Quasi sempre la primera idea, que pot ser una línea, l’escric a mà. I després ja la treballe a l’ordinador, que és una ferramenta meravellosa, però que per ell a soles no fa res, si tu no tens idees al cap, el millor ordinador del món no t’escriurà res.

De xicotet a quins jocs jugaves?
–Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem a futbol, a fer cabanes (vam fer una una vegada amb basquets de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb els tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb el “Juegos reunidos Geyper”, una col.lecció de jocs de taula.

Quin ès el millor escriptor per a tu?
–A mi el que més m’agrada és Jorge Luis Borges, però també m’agrada molt Pere Calders, Gabriel Garcia Márquez, Paul Auster o Vicent Andrés Estellés, i dels que fan Literatura infantil i Juvenil el meu preferit és Roald Dhal.

Eres feliç escrivint?
–Sí! És molt emocionant, i quan acabes un conte que et portava de cap, més.

(Bea, Carla i Lydia, alumnes de 5é, periodistes de A l’atac! Periòdic escolar del CEIP Pare Català de Benimaclet, València, 2010)

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *