🐟 Vaig nàixer entre inundacions

Vaig nàixer el 7 de març de 1957 a València, l’any de la històrica riuà que es va endur mitja barriada, sota el signe dels peixos. I no, no soc un Rioja del 57, encara que la collita va ser excepcional. El que sí que soc és un tipus que ha fet de tot en aquesta vida, sempre amb les mans —o la boca— en la massa.

Abans de contar-vos que escric contes, deixeu que vos conte altres coses: he sigut fuster, tallista en fusta, cambrer, professor de ball, locutor i guionista de ràdio i televisió. Sí, tot això. La fusta m’ensenyà que els materials es motlen amb paciència i un bon cisell. El ball m’ensenyà que el cos també conta històries. I la barra d’un bar, que la gent necessita que algú els guarde un secret mentre els servixes un cafè.

Tot això —el cisellat, la rítmica, l’escolta— acabà ficant-se en com trac les paraules: com a objectes plàstics, sonors i espacials.

📚 Deures, monges i un pare que se’n va anar massa prompte

El meu pare, Julián Cano, era un narrador nato. Ens encisava als meus germans i a mi amb històries inventades, contes tradicionals i aquella frase que encara em persegueix: «Amb una flauta sota el braç i una ploma al barret…». Però als vuit anys es va morir. I se’n van acabar els contes.

Em van ficar en un col·legi de monges. Severitat, disciplina, i el pitjor: no hi havia biblioteca infantil. Imagineu-vos un xiquet famolenc d’històries en un desert de silenci. La meua solució va ser devorar els llibres de text de llengua i literatura tan prompte com caïen en les meues mans a l’inici del curs. Sí, em llegia els fragments de lectura abans que les normes ortogràfiques. I molts d’aquells fragments acabaven en suspens, truncats, com una broma cruel.

Hi va haver un que em va torturar dotze anys: «El pas del Yabebirí», d’Horacio Quiroga. El vaig llegir en un llibre de text, va quedar a mitges, i no vaig poder saber el final fins que vaig trobar el text original ja sent adult. Dotze anys amb aquesta espina. Això fa d’un tipus lector, us ho assegure.

També em va salvar el cine dominical: dues pel·lícules seguides en les quals m’enganxava amb la primera com en un conte de mai acabar. I al pati del col·legi, a l’hora del recreig, els meus companys em demanaven que els contara les pel·lícules de la setmana. Així, sense voler, vaig començar a ser contacontes abans de saber que existia la paraula.

🎲 Vaig començar a escriure per una aposta (i vaig perdre)

L’any 1980. Un amic i jo vam apostar a veure qui era capaç d’escriure deu pàgines per a presentar-se a un concurs de contes. Vaig guanyar l’aposta. El premi, no. Però alguna cosa s’encengué. Vaig començar a escriure en plena “edat d’or” de la Literatura Infantil i Juvenil a Espanya, quan autors de totes les geografies i cultures començàvem a publicar en les nostres llengües.

Amb Aventures de Potaconill vaig quedar finalista del premi Enric Valor en 1981. Es va publicar dos anys després. I des d’aleshores no he parat. He escrit contes, guions per a ràdio i televisió, còmics, teatre, aforismes, poesies… M’encisa contar històries en el format que siga. A voltes perde l’aposta contra mi mateix, però quan guanye és tan fantàstic que això m’anima a seguir jugant.

Sóc llicenciat en Filologia Catalana i Valenciana, i vaig exercir cinc anys com a professor en instituts de formació professional. Després em vaig consolidar durant més de vint anys com a professor de Llengua i Literatura a l’ensenyament secundari. L’aula em va donar alguna cosa inapreciable: saber com pensen, escolten i s’avorreixen els joves. I els límits dels models educatius tradicionals.

🎙️ La paraula parlada, el meu territori

No tot és escriptura. Bona part de la meua vida va per la boca. He participat en festivals internacionals de narració oral i he contat a Guinea Equatorial, França, Mèxic, Argentina, el Marroc i el Regne Unit, així com per tot l’Estat espanyol.

La narració oral no va ser un plaç. Era una trampa que em preparava per als trobades amb alumnes: si veia que una xarrada se’m feia llarga, sacava un conte com a as en la màniga. Al final els contes es van menjar els trobades. I ara la meitat del meu temps va a això: a contar en veu alta, a fer que les paraules volen abans d’estavellar-se contra el paper.

He treballat com a locutor i guionista en Ràdio 9 i la Cadena SER, i en televisió en Canal 9 i TVE. He participat com a conferenciant en diversos encontres, taules redones, jornades… de literatura infantil i juvenil, ràdio, televisió, teatre, poesia visual i literatura oral.

🎨 Poemes, broemes i altres artificis

Amb el canvi de segle vaig descobrir la poesia visual i objectual. L’any 2000 vaig muntar una exposició amb els meus alumnes titulada «Poemes, broemes i altres artificis». El 2003 vaig fer una altra: «Cartes», amb cartes de la baralla com a fil conductor. I el 2005 vaig impulsar el projecte «Trueque», una exposició-intercanvi amb més de 60 poetes, il·lustradors, pintors, titellaires, escultors, dermatòlegs i professores d’anglés. Sí, dermatòlegs. La poesia no entén de fronteres professionals.

🏆 Alguns premis que m’han caigut

• 1994 – Premi Lazarillo per l’obra de teatre T’he enxampat Caputxeta!
• 1996 – Selecció “White Raven” per la Biblioteca de la Joventut de Múnic
• 2007 – Premi de l’Hospital Sant Joan de Déu amb Per un botó
• 2012 – Premi Carmesina per Set Blancaneus i un Nan
• 2013 – Premi Samaruc

🔍 El que em queda

Encara m’encisa buscar i trobar: espàrrecs, bolets, llocs, persones, històries, poemes visuals o retaules gòtics. Em molesta molt la mesquinesa, el meninfotisme i el treball mal fet. Encara em sorprén de moltes coses.

Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

«Quan Carles relata una història, ja siga de la tradició oral o de les escrites per ell mateix, fa la sensació d’estar davant un xiquet reconcentrat en el seu joc de bataletes que, visualitzant la representació de cada paraula, les va salpicant d’onomatopeies: ¡Tin! ¡Nyas! ¡Coca! ¡Pren! ¡Xas! ¡Boooommm!»

Això no és tot, amics. Seguim apostant.