T´he agafat caputxeta!


Nova visió dels comptes tradicionals, divertida i emocionant aventura on hi ha caputxetes ferotges, porcs armats fins als dents, gats atracadors, vampirs, frankensteins, i fins i tot un llop de qui no te´n pots refiar massa.
Els personatges dels comptes populars s´emboliquen, per fer una història diferent en clau d´humor.

Aquesta obra de teatre resulta adequada per a lectors a partir de deu anys i també per a totes aquelles persones disposades a recrear, jugar i divertir-se amb contes clàssics i amb algun altre assumpte com és la publicitat.
Com altres obres de l’autor, la lectura que ens ocupa requereix un coneixement extens dels contes clàssics per entendre i participar de la recreació; per entrar en un joc disbauxat d’humor i destrellats que permeten al lector no únicament ser el receptor de la història, sinó també participar del joc convertint-se al mateix temps en creador i emissor de noves històries.

Argument

A partir d’una capritxosa selecció de personatges de contes tradicionals, Carles Cano compon cinc escenes plenes de sorpreses establint relacions sense cap ni peus entre els personatges elegits, que van trobant-se en el cor d’un bosc clàssic, de conte, on es desenvolupa l’acció. Entre escena i escena, el lector es veurà sorprés pels corresponents talls publicitaris.

L’estructura de l’obra és totalment simètrica. Un pròleg obri la porta de la història i un epíleg la tanca. En ambdós apareixen dos únics personatges que no participen en la resta de l’obra. Es tracta d’un personatge masculí i ancià i d’un personatge femení i jove. Junts presenten i acomiaden l’obra.
Entre pròleg i epíleg es desenrotllen en un únic acte cinc escenes ambientades en el bosc. Entre les escenes hi ha, intercalats, quatre espais publicitaris amb els corresponents anuncis, protagonitzats per uns altres personatges diferents, que també estan relacionats amb contes o històries clàssiques.

El tema central de l’obra gira a l’entorn dels contes de tradició oral i altres històries clàssiques. En cada part de l’estructura de l’obra se n’hi matisen aspectes diversos.
Al pròleg i a l’epíleg, l’autor dóna a entendre que dos punts de vista diferents no tenen per què excloure’s mútuament. Sempre resulta més interessant acceptar i respectar postures distintes de manera que s’enriquisquen mútuament en lloc d’anul·lar-se. I aquestes dues postures distintes es refereixen, precisament, a l’actitud davant la lectura i la interpretació dels contes.
Pel que fa a les escenes de l’obra i els anuncis amb els quals s’alternen, l’assumpte és el joc de la transgressió enginyosa que provoca l’humor. Tanmateix, mentre l’autor fa humor amb els personatges i recursos dels contes, utilitzant-los com a matèria primera del joc, afegeix un altre assumpte: se’n riu de la publicitat utilitzant un to irònic de ridiculització.
Personatges
En el pròleg i l’epíleg, hi ha els dos personatges esmentats. El vell narrador, amb un llibre gruixut de contes tradicionals entre les mans i embolicat en una atmosfera de calidesa, fa el perfil del narrador clàssic, disposat a contar alguna d’eixes màgiques històries que continuen vives viatjant a través dels segles. La Directora de Tele Clinc interromp el narrador per imposar la seua proposta: oferir una versió moderna de plató televisiu que llança la tradició per la finestra. Tanmateix, en l’epíleg, i malgrat les aparences, ambdós personatges acaben acostant els seus punts de vista i fusionant-los, ja que sense la tradició no hi ha modernitat possible.
Els personatges de les escenes són diferents.

  • La iaia apareix en acabar la primera escena i també al final de l’epíleg. Aquesta velleta, com el narrador, es mostra igualment desconcertada ja que, sabedora del seu destí final, que consisteix a ser engolida per un llop com mana la tradició, no pot creure’s tant de despropòsit.
  • El Guàrdia és l’únic personatge de l’obra que no pertany a cap conte. És una figura distorsionada que pretén imposar una autoritat ridícula sense cap mena de dubte.
    La Caputxeta, contràriament al seu perfil clàssic, se’ns presenta com una xiqueta resolta, descarada, múrria i coqueta. No està disposada a deixar-se engalipar per ningú, per molt feroç, autoritari o amenaçant que es mostre.
  • El Llop, podria dir-se que de feroç en té ben poc. Constantment acusat per uns i altres, es mostra pacífic, acovardit, mal·leable i una mica maldestre. El Gat amb botes, en canvi, és un bandoler astut que, a urpa armada, es dedica a apropiar-se de qualsevol botí amb forma de bota que es creue en el seu camí.
  • El Porc és el supervivent del conte dels tres porquets, el porquet treballador. Ara, però, apareix vagarejant pel bosc, disposat a venjar la mort dels seus germans.
    Als anuncis,
  • El Príncep es presenta com el romàntic príncep blau dels contes, rescatador de damisel·les caigudes en desgràcia.
  • A Blancaneu li importa ben poc el seu heroi salvador perquè, acabada de ressuscitar, tota la seua atenció està posada en la taca que s’acaba de descobrir al vestit.
  • Frankie és el representant d’una clínica de cirurgia estètica d’estètica poc convencional.
  • La Ventafocs apareix com una veritable obsessa de la neteja.
  • Finalment, Dràcula resulta ser un vampir que no es dedica precisament a xuclar sang.

Suggeriments didàctics

1. Una vegada llegida l’obra, és interessant fer un repàs i confeccionar un llistat dels contes tradicionals als quals fa referència l’autor. Però atenció, perquè també es fa al·lusió a un que no està representat pels personatges, i també hi ha personatges que no pertanyen a contes tradicionals.
A continuació, demaneu que comparen les diferents versions que puguen conéixer dels contes arreplegats a la llista.

2. Els contes de tradició oral són tan antics que no en coneixem l’origen. Al llarg dels segles i moltíssim abans que existira el cinema, es van anar transmetent amb lleugeres variacions. No van aparéixer per escrit fins que persones que hi estaven interessades, com Charles Perrault o els germans Grimm, decidiren transcriure les versions que es conservaven en les seues respectives èpoques i països perquè no acabaren caient en l’oblit. És així que, per descobrir aquestes primeres versions, convé buscar als llibres de contes d’altres recopiladors. Es pot fer una comparació interessant: llegir la versió de la Caputxeta de Perrault (França) i comparar-la amb la que van transcriure dos segles més tard els Germans Grimm (Alemanya).
També pot resultar sorprenent la versió de la Ventafocs feta pels Grimm.

3. Fa ja diverses dècades, el cantautor Jaume Sisa, va composar una cançó que es va fer molt popular: «Qualsevol nit pot sortir el sol». En aquesta cançó, Sisa hi esmenta un llarg llistat de personatges de conte, de la literatura clàssica infantil, de la tradició popular, el cine i els tebeos. Feu una audició de la cançó a classe. Per grups, l’alumnat ha d’escollir uns quants personatges. Amb els personatges escollits, cada grup inventa un relat amb la finalitat de dramatitzar-lo.
Convé recordar que, perquè una història sense cap ni peus siga sorprenent i divertida, cal conéixer bé la versió tradicional i extraure’n recursos que tinguen certa lògica.

4. Amb els mateixos personatges elegits o altres, també es poden crear, per grups, breus espots publicitaris i dramatitzar-los. Què anunciaria Polzet, el Llop Ferotge o la Bella Dorment? I Pinotxo o Peter Pan?
En aquesta ocasió cal tenir clar el perfil del personatge clàssic i fixar-se en les claus més característiques dels anuncis del tipus d’aquell que es vulga inventar.

5. En la quarta escena de T’he enxampat Caputxeta! els personatges inventen una cançó fúnebre en memòria del difunt porquet convertit en botifarres. Componen estrofes de quatre versos amb rima a les quals van intercalant una tornada. Si els alumnes es fixen en les del llibre, poden intentar compondre unes estrofes amb tornada en homenatge a la difunta bruixa de Hansel i Gretel, a la mare de la Blancaneu, al Llop que mor amb la panxa plena de pedres…

6. La cinquena i última escena de l’obra comença sense que els personatges sàpiguen gaire com arribar al desenllaç de la història. «No sabem com acabar», diu el Llop. Xarrant els uns amb els altres, aconsegueixen arribar a acords per bastir un final.
Organitzats en grups, els xiquets i xiquetes també poden arribar a acords per inventar finals diferents partint del començament d’aquesta escena de l’obra.

7. No cal dir que T’he enxampat Caputxeta! és una obra de teatre concebuda per ser representada, de manera que, si els xiquets i xiquetes ho volen intentar, som-hi! Caldrà fer repartiment de papers, dissenyar i crear decorats i vestuari, nomenar un apuntador o apuntadora, organitzar les sessions d’assaig… Hi ha treball per donar i per vendre. Amb una cerca a Internet, trobareu alguns exemples de representació d’aquesta obra.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *