Això era una reina que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la neu. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncep hereu (la tradició mana).
Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rei. De primer, se’n pujava per les parets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s’acostumà a viure dalt dels arbres i en els núvols. Per això, la reina s’encarregarà en persona d’ordir un pla i resoldre el problema successori.
L’atzar (“que sempre apareix quan més se’l necessita”) volgué que el corrent del riu deixara a la riba reial un nan de pell fosca.
La reina adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d’una de les filles. L’hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d’enganys.
L’última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els jocs lingüístics (“T’envia la Providència”, “No, senyora, treballe pel meu compte”) per bastir una novel·la infantil que fa l’ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i riure junts.
Deixa un comentari